LA VILA


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DESCRIPCIÓ


 

El terme municipal de Salt amb una extensió de 6,41 km2, és un dels més menuts de les comarques gironines i està situat en l'extrem centre-oest de la comarca del Gironès ocupant una de les planes al·luvials més bones i generoses de la comarca gràcies a l'acció contínua i regular del riu Ter, segurament l'element més determinant i significatiu del seu medi natural.


 

El terme municipal de Salt està a 83,7 m sobre el nivell del mar, segons el testimoni encara viu que podem trobar a l'antiga estació del veïnat, avui convertit en l'Estació Jove, on el “carrilet”, amb el seu aire bonhomiós enfilava camí cap Olot.


 

Els seus límits geogràfics són pel nord amb el municipi de Sant Gregori; a l'est, amb Santa Eugènia de Ter, Girona i Palau Sacosta; al sud, Vilablareix; i finalment per l'oest, Bescanó.


 

La xarxa hidrogràfica la configura bàsicament el riu Ter, que travessa el municipi d'oest a est i serveix de límit dels termes municipals de Salt amb Sant Gregori i Girona, establint la frontera nord del municipi. A més del riu Ter, la xarxa d'aigües superficials presenta altres elements: d'una banda, els desguassos naturals dels darrers contraforts de les Guilleries, que són la Maçana, el Marroc i el Rera Mus, que fineixen directament i indirecta al riu Ter, i de l'altra els regadius artificials que pengen de la sèquia Monar, que alhora connecta directament amb el riu Ter. Tots ells permeten regar la zona compresa entre el riu i la sèquia. Tret d'aquest petit espai agrícola delimitat pel riu i la sèquia, Salt és una gran àrea urbanitzada com a resultat d'un procés que tingué el seu moment més punyent durant la dècada dels setanta i vuitanta del segle XX.

 


 

PATRIMONI NATURAL


 

Paisatge


 

Hi ha tres unitats paisatgístiques diferenciades, distribuïdes en franges paral·leles al riu Ter i corresponents als diferents usos del sòl: hortes, arbredes i aiguadeixos.


 

Als aiguadeixos, la zona natural propera al riu, hi trobem una xarxa de boscos de ribera resseguint els còrrecs -antics cursos- del Ter, on s'intercalen basses i aiguamoixos, i als espais intersticials d’aquesta xarxa – les antigues barres fluvials – terrenys sorrencs que queden elevats entre còrrecs i on creixen prats secs, que reben el nom de camps.


 

Fauna


 

Al Parc de les Deveses hi troben refugi nombroses espècies que han desaparegut d'extenses zones del país.


 

En destaca la llúdriga, diversos ratpenats, l’àliga pescadora i la valona – ocells fidels durant les migracions, sovint amb diversos exemplars que hi descansen uns dies –, la tortuga de rierol, el barb de muntanya, l’espiadimonis Coenagrion mercuriale, la papallona Euphydryas aurinia o els grans escarabats cérvol volador i banyarriquer del roure.


 

El passejant podrà veure ànecs collverds, corbs marins i bernats pescaires a la resclosa del Pla dels Socs, escoltar els cants de les granotes de les basses o observar el vol de les variades papallones dels marges.


 

Flora


 

La vegetació també està definida pel contrast d'ambients degut a la influència del Ter.


 

Hi ha llistonars, pradells d'herba fam i fenassars, prats secs rics en orquídies a tocar dels boscos de ribera.


 

D'acord amb la proximitat de l'aigua, els boscos són salzedes, vernedes, alberedes o mixtos, on hi destaquen el marcòlic, el buixol, el lliri de neu o l'heura de terra.


 

I als ambients aquàtics, les jonqueres, els canyissars, els creixenars o els herbassars de volantins.


 

Les hortes també mantenen una gran biodiversitat, amb hortalisses tradicionals com la col de paperina, el cigró del país, el monget de l’ull ros, el salsifí, els bitxos o les tomates de la pera, entre moltes altres.


 

TOPONÍMIA


 

L'origen del nom de Salt presenta dues hipòtesis: la primera estableix que el nom de Salt prové de Sale alte, atès que aquesta expressió apareix esmentada l'any 1019; la segona relaciona el nom amb el mot Salto, que surt en un document de l'any 823, el més antic de les comarques gironines i un dels primers pergamins que contenen un contracte privat a Catalunya.


 

Tot sembla indicar que el nom de Salt deriva de Salto, atès que el salto, sinònim de fundus, que en època romana designava un tipus de propietat de la terra de considerable extensió que gaudia d'independència respecte a l'autoritat municipal.


 

ELS SÍMBOLS


 

L'escut


 

Fins l'any 1949, el municipi no disposava d'un escut pròpiament dit, tot i que sí que s'havien fet intents de tenir-ne un que no havien prosperat per diferents motius. Per als documents oficials, l'Ajuntament utilitzava diferents segells, el més antic conservat és del segle XVII, un segell rodó amb el nom rodat de la població i uns elements ornamentals, entre els quals hi destaca una creu. Després, durant el segle XIX i primers anys del XX, en gastà un altre amb l'escut de Castella i Lleó i posteriorment, durant la Segona República, amb les quatre barres catalanes.


 

L'alcalde Joaquim Muñoz Ravetllat, a principi de l'any 1949, va encarregar la confecció d'un escut per a la vila, per a utilitzar en segells, impresos, etc. El disseny havia de contenir la corona de príncep, per pertànyer a Girona que tenia el títol de principat, les quatre barres, unes espigues com a al·legoria de l'agricultura i un salt d'aigua movent una roda per simbolitzar la indústria.


 

El projecte original va ser modificat per la Real Academia de la Historia, que era l'encarregada d'emetre dictamen, i finalment l'escut, amb les noves modificacions, va ser aprovat per unanimitat de l'Ajuntament el 28 de març de 1950.


 

El 1984 es va fer un intent de modificació de l'escut municipal però desprès d'estudiar el dictamen emès per l'Institut d'Estudis Catalans en base a un informe del prestigiós heraldista català, Armand de Fluvià i Escorsa, es va decidir continuar amb el mateix escut que havia presidit tots els actes oficials del municipi.


 

El logotip


 

El mes de juny de 1984, l'Ajuntament va decidir convocar un concurs públic per a la realització del disseny del logotip municipal que, des del moment que s'aprovés havia d'encapçalar els documents de l'Ajuntament, senyalitzar els vehicles municipals o qualsevol altre lloc on hagués d'anar l'escut de la vila i la inscripció de l'Ajuntament.


El motiu pel qual l'Ajuntament volia disposar del logotip era per substituir en la pràctica quotidiana de la institució l'escut oficial, que així quedava reservat només per a ser utilitzat en llocs d'honor.


El veredicte del concurs es va donar el dia 23 de juliol de 1984 i el va guanyar Ramon Berga i Agullana de Barcelona. (Punt Diari, 28 de juny i 25 de juliol de 1984)


 

Les llúdrigues


 

L'any 1982 l'artista saltenc Lluís Mateu i Riera, va rebre l'encàrrec per fer una escultura per Salt. De seguida va pensar en l'afició que tenia l'antic campaner de Salt de caçar llúdrigues al riu Ter i els va decidir retre un homenatge com a record dels saltencs cap a aquest animal que en aquells anys ja era desaparegut del riu.


 

Les escultures, tres llúdrigues de formes corbes en diferents posicions (una d'elles amb una font incorporada), eren fetes inicialment amb formigó i àrids de color.


 

La pretensió d'en Mateu era que el grup escultòric, situat a la plaça de la Vila, cridés la gent a acostar-hi, a asseure i es convertís en un punt de reunió del poble. I ho va aconseguir fins el punt que el disseny de les seves escultures s'ha convertit en un símbol no oficial de Salt.


 

L'any 2007, coincidint amb el 25è aniversari, l'escultor Enric Sala, seguint el projecte d'en Lluís Mateu, va realitzar unes noves escultures en pedra arenisca de Folgueroles que substituirien les velles, fetes malbé pel pas del temps i pel material en que eren construïdes.


 

Salt, l'escultura


 

Salt és el títol que porta l'obra que l'escultor barceloní Xavier Medina-Campeny va realitzar l'any 2006 per ser instal·lada a la rotonda d'accés a la autopista AP-7.


 

Salt està basada en l'harmonia que representa la sèrie numèrica de Fibronacci (2-2-4-6), un total de 14 metres distribuïts en quatre bases d'acer que mostren les lletres S-A-L-T i on cadascuna és la suma de l'anterior. L'escultura està il·luminada interiorment i a la nit, el primer que veuen els conductors al sortir o entrar a l'autopista, és el nom de SALT.


 

Aquesta escultura, per les seves característiques i per la situació estratègica on es troba, s'ha convertit també, per merit propi, en un símbol de la vila, portant ben lluny el seu nom.


 

Una reproducció de l'escultura de Medina-Campeny és el trofeu que s'emporten els guanyadors dels Premis Literaris de Salt “El setè cel”.


 

COMUNICACIONS


 

Nacional 141 Girona – Salt – Manresa – Lleida. Inaugurada el 1880 va prendre el nom de carrer Major en el seu pas per la vila.


 

AP-7 Autopista Barcelona – La Jonquera. Sortida Girona Sud.


 

PERSONATGES


 


 

Per veure una llista completa de personatges il·lustres de Salt, vegeu l'apartat Col·lecció Local del web de la Biblioteca Pública o seguiu aquest enllaç http://www.bibgirona.net/salt/col_local/local.htm


 

 

GASTRONOMIA


 

L'oca amb peres a l'estil de Salt, va guanyar l'any 1974 el Primer Premi Nacional de Cuina Regional Espanyola en la segona edició del Certamen de la Cuina Regional Espanyola i apareix la recepta en el llibre La cuina que torna, de Josep Lladonosa.


 

Aquest plat, fet amb ànec i afegint-hi salsifins, tan típics de les hortes de Salt, és un plat excel·lent per gaudir-lo durant la diada de la Festa Major.


 

L'any 2002 va néixer el grup de les Cuineres de la Comissió Gatronòmica del Consell Municipal de la Gent Gran, més conegudes com les Cuineres de Salt. El seu objectiu era el de recuperar, conservar i donar a conèixer la cuina catalana tradicional. Per aconseguir-ho van editar un llibre La cuina de les àvies de Salt (*), fan cursos de cuina fàcil per a joves a l'Estació Jove i també han participat en programes de televisió i fires gastronòmiques com el Firatast a Girona amb gran èxit.


 

(*)ALBERTÍ, Laura. (coord.) (2006). La cuina de les àvies de Salt. Salt: Ajuntament de Salt.


 

FIRES


 


 

FESTES


 


 

LLOCS D'INTERÉS


 

A Salt encara avui en dia podem trobar carrers i racons que conserven la flaire encisadora dels pobles entranyables, on perdura el sentit responsable de la convivència i del veïnatge. A mesura que es camina per la calidesa dels seus carrers s'observaran detalls difícils de trobar en un indret proper a una gran àrea metropolitana.


 

La indústria que fins fa uns anys era la realitat quotidiana de la vila, s'ha esmunyit poc a poc de la seva actualitat però ens ha deixat magnífics exemplars i testimonis materials que evoquen la duresa d'aquell conjunt d'infants, dones i homes que cada dia s'endinsaven en el ventre de les fàbriques.


 

Però a banda del nucli de la vila, Salt disposa d'un entorn envejable, fruit de la influència quasi sempre positiva del riu Ter.


 

 

 

Entorn natural


 

El Parc de les Deveses – Parc de les terres i aigües del Ter


 

El Parc de les Deveses és el resultat d'una relació mil·lenària entre els saltencs i el Ter. Es tracta de 310 hectàrees entre el casc urbà i el riu, el 47% del terme, on el patrimoni natural i rural gaudeix de protecció i d'una gestió encaminada a compatibilitzar la seva preservació amb l'intens ús de la zona.


 

Malgrat la ubicació enmig d'una àrea urbana d'uns 140.000 habitants i els canvis que ha patit el Ter des de la construcció del complex de pantans de Sau – Susqueda – El Pasteral, l'espai encara és un dels millors exemples d'espais fluvials a Catalunya, per això la majoria del parc forma part del Lloc d'Importància Comunitària Riberes del Baix Ter, declarat per la Unió Europea a proposta de la Generalitat de Catalunya.


 

Dins del parc, un dels llocs més emblemàtics és el Pla dels Socs on és possible fer-hi pic-nic a l'aire lliure i on trobem la Font del Paradís.


 

El Ter


 

El Ter, un riu de 195 km de llargada, és l'element principal de la geografia saltenca. Travessa la zona en direcció est–oest i ha proporcionat tant l'aigua necessària per als primers assentaments humans com l'energia per moure les turbines de les centrals elèctriques i les indústries. En contrapartida, amb les seves crescudes periòdiques sovint ha canviat el paisatge i s'ha endut arbres i tot el que trobava al davant.


 

Quan passa per Salt, el riu ja ha realitzat dos terços del seu recorregut des del seu naixement a Ull de Ter i ha deixat part del seu caudal en els pantans de Sau, Susqueda, El Pasteral i també a la Sèquia Monar abans d'entrar en el municipi de Salt.


 

El Ter deixa un paisatge de somni al Pla dels Socs, en el Parc de les Deveses i s'allunya de Salt introduint-se al terme municipal de Girona on es trova amb el riu Güell, l'Onyar i recupera les seves aigües perdudes a la Maçana. Continua el seu recorregut pel Gironès, s'endinsa al Baix Empordà i va a trobar-se amb la mar Mediterrània a Torroella de Montgrí.


 

La Ruta del Carrilet


 

Salt disposa també d'un tram privilegiat de la Ruta del Carrilet, que travessa les Deveses i que permet un recorregut de 54 km seguint la ruta de l'antic tren de via estreta entre Olot i Girona. La ruta ens permet passar de la capital de la Garrotxa a la vall del Ter, fins arribar al Pla de Salt i la ciutat de Girona travessant tres comarques: la Garrotxa, la Selva i el Gironès.


 

El Parc del Rec Monar


 

És un parc de 44.275 m2 inaugurat l'estiu de 2007 en una zona plena d'horts, alguns mig abandonats i va ser concebut com un espai de transició entre el teixit urbà i el medi natural per tal de fer conèixer i apropar la població a la sèquia Monar i al Parc de les Deveses, i també com una zona de lleure i passeig amb diferents elements com són conjunts de jocs infantils, pistes per jugar a petanca, un pipi–can i una bassa.


 

El parc conté diferents desnivells i dos vials principals: un passeig que ressegueix el traçat de la sèquia Monar i permet la possibilitat d'acostar-se a l'aigua amb passarel·les; un segon passeig que limita amb la ronda i una xarxa de camins que connecten els dos passejos principals.


 

El parc inclou espècies autòctones i gramínies.


 

La Sèquia Monar


 

La construcció del rec Monar , o sèquia Monar, durant l'època medieval ha condicionat l'evolució urbanística del municipi d'una manera tan accentuada que el traçat de la sèquia fixa els límits de l'àrea urbanitzada de l'àrea natural, la qual cosa ha privat dels processos especulatius dins la façana nord del municipi.


 

La sèquia Monar arrenca a la Pilastra, travessa tot el terme de Salt completament destapada, Santa Eugènia i desguassa a l'Onyar, al costat del Pont de Pedra.


 

El nom de Monar sembla ser una contracció de molinare (moldre). Aquesta referència fa pensar en l'existència d'un rec o canals que conduïa l'aigua del Ter a una bassa. També és coneguda com a Rec Comtal o Rec Reial.


 

L'any 1015 els comtes de Girona construeixen el primer traçat de la sèquia: Mercadal de Girona (on encara ara hi ha el carrer de la Sèquia), Santa Eugènia i una part de Salt. A partir de 1315 s'allarga el traçat fins a la resclosa de Cal Gegant (Montfullà) i durant el segle XIX propicia a la vila la construcció de fàbriques tèxtils i en el XX proveeix d'aigua les centrals hidroelèctriques que l'aprofiten com a força motriu.


 

La riera de la Maçana


 

La riera de la Maçana recollia les aigües de Vilablareix, travessava el Pla de Salt fins a desembocar al riu Güell, afluent del Ter.


 

Amb la construcció de l'autopista AP-7 i per evitar les inundacions que provocava, es va es va canalitzar enterament i se li va canviar el recorregut fent-la desguassar al Ter.


 

Aquest brusc canvi va provocar la baixa de nivell dels aqüífers del Pla i va ser gràcies a la iniciativa popular que es va construir el Salt de la Maçana per elevar el nivell de l'aigua i aconseguir d'aquesta manera restablir el nivell dels aqüífers.


 

El Reramús


 

Conegut també com Riera de Mus, neix a Montfullà, travessa el Pla per la zona Oest i recull les aigües de la vessant oest de les muntanyes de Vilablareix – Sant Roc. Inicialment desembocava en el riu Ter però amb la construcció de la Monar es va interceptar i passà a desguassar directament a la sèquia.


 

El Marroc


 

El Marroc neix a Estanyol, passa per Aiguaviva, Vilablareix i desembocava en el riu Güell a Santa Eugènia. Ara està canalitzat i voreja el municipi pel sud però sense endinsar-s'hi.


 

Cedres

 

A Salt hi ha diversos exemplars de cedres, Cedrus Deodara, de grans dimensions i protegits com a patrimoni natural. En podem trobar un exemplar al mig de la plaça del Pi i dos més al costat oest de l'antiga guarderia de la fàbrica Gassol i actual Centre de Recursos per a Gent Gran de la plaça de la Vila.


 

Lledoner


 

Exemplar de Celtis australis situat davant de l'escola bressol municipal que adoptà el nom d'aquest arbre, “El lledoner”, en el carrer de Sant Dionís.


 

Xiprers


 

9 exemplars monumentals de Cupresus Sempervirens situats al Cementiri Municipal del carrer Rocacorba.


 

Entorn urbà


 

Arquitectures


 

El Safareig de les Dones


 

És una petita construcció de planta rectangular situada al peu del camí del pont del Rec, entre les hortes i les Deveses. Aquest safareig, excepcionalment allunyat del centre de la vila, ens apropa a les formes de vida saltenques en què era inevitable complementar les feines agrícoles amb les domèstiques. Les dones – d'aquí el nom del safareig – anaven a rentar la roba i a fer-la petar amb les veïnes i mentre estenien els llençols a eixugar al sol, ajudaven els homes amb les feines del camp.


 

L'any 2003 fou restaurat i actualment és visitable i s'ha convertit en un racó deliciós per la seva senzillesa i austeritat, aixoplugat sota les sociables ombres de les Deveses.


 

L'església de Sant Cugat


 

L'any 882 apareix documentat el nom d'aquesta església en un pergamí perdut del que se'n conserva una còpia de l'any 1225. La construcció actual data de l'any 1635 amb una ampliació considerable realitzada el 1913. La sagristia i la casa del campaner formen part de l'edificació, circumstància que condiciona el conjunt arquitectònic de l'església de Sant Cugat. En diverses obres de pavimentació van aparèixer restes de les estructures anteriors a la nau central de l'actual edifici, documentant-se així part d'una senzilla planta rectangular amb afegitons posteriors d'un transsepte i un absis quadrangular.


 

L'església de Sant Jaume


 

Edificada l'any 1972 per Joaquim Maria Masramon, fou beneïda i oberta al públic el 25 de juny de 1972 per l'arquebisbe de Barcelona d'aquell moment, el Dr. Narcís Jubany.


 

L'església de Sant Jaume és la parròquia del barri del Veïnat i és un exemple molt representatiu de l'arquitectura racionalista de les comarques gironines que donava importància a l'ordre, la senzillesa i sobrietat. De planta quadrada, la nau es dinamitza per la disposició de l'eix diagonal des de l'entrada fins a l'altar. El presbiteri queda emfatitzat per la fuga dels murs, pel pendent del sostre de fusta i pel lluernari del parament del fons.


 

Cal Mut


 

Aquesta casa situada al bell mig del Barri Vell, és un dels exponents més significatius de la seva arquitectura urbana. Cal Mut, de tres plantes, se significa per un seguit de finestrals acabats en arc realment espectacular i pel seu pati acollidor i íntim alhora, amb unes hortes i un pou. A la planta baixa s'instal·laven les cavallerisses i la cuina, mentre que la darrera planta era destinada al granes i magatzem. La planta noble és situada al primer pis i consta d'una gran sala central que distribueix les diferents estances, alguna de les quals encara conserva pintures originals del mestre Alarcón (1932).


 

Mas Llorens


 

Es troba just al costat de l'església de Sant Cugat. L'element constructiu més característic d'aquest mas és una torre de planta rectangular amb tres pisos d'alçària, on destaquen un conjunt d'espitlleres de ballesta. Aquesta construcció és anterior al segle XIV i possiblement ja existia en el segle XII. Més tard, en el primer terç del segle XVI, es va portar a terme una gran reforma de la torre. Les espitlleres de ballesta són substituïdes per espitlleres d'armes de foc, i s'hi construeix un petit recinte fortificat al costat.


 

L'any 1991 van finalitzar les obres de restauració i rehabilitació de l'edifici que durant uns anys va ser la seu del Museu de l'Aigua. Com a resultat de la rehabilitació i de les excavacions efectuades a l'interior del mas, van aparèixer un conjunt d'elements provinents d'altres llocs: restes d'un pilar estriat, una capitell i finestres tardo-gótiques.


 

Aquest mas fortificat és un exemple únic a Salt i per aquest motiu, en el segle XV, quan el príncep Ferran, el futur rei Ferran el catòlic, va visitar la ciutat de Girona, va fer nit en aquest mas.


 

Actualment en el mas Llorens hi ha ubicada l'Escola Municipal de Belles Arts, així com una sala de reunions per entitats.


 

Torre de Santdionís o La Farga


 

La torre es troba arran de l'antic camí ral d'Amer, al costat de la sèquia Monar i la seva raó de ser s'explica per la necessitat d'exercir un cert control del camí ral, la protecció de diferents molins i dels pagesos que hi vivien a prop.


 

En aquest indret es trobava el mas Feixes, ja citat en el segle XIV, del que no en queda cap resta ja que, molt probablement, els Feixes construïren un nou casal a sobre i poc temps després en perderen la propietat passant aquesta a mans de la família Santdionís, d'on ve l'actual nom. La torre és coneguda també com la Farga, ja que al llarg dels segles XVII i XIX s'hi treballava l'aram.


 

Es tracta d'una torre de defensa quadrangular de 27 m2 de base i 15 metres d'alçada. Té una planta baixa més tres pisos i l'aparell és format per còdols de riu igualats per tramades, amb carreus cantoners. Del moment originari van ser les espitlleres d'arma de foc presents en els primer i segon pis.


 

Mas Sitjar


 

Aquest mas, un dels més fortificats de Salt, es troba localitzat en un punt estratègic: a prop del camí que anava de Palau a Salt i de l'anomenat camí dels Carlins, que venia d'Aiguaviva i Vilablareix.


 

La torre del mas Sitjar presenta les mateixes característiques estructurals que la torre del mas Llorens, és a dir, una planta rectangular i tres pisos d'alçària, amb espitlleres de ballesta. La seva construcció és anterior al segle XII, moment en que s'edificaria un casal adossat a la torre, format per un pati central, envoltat per tres edificis distints de planta rectangular que, tot i mantenir aspectes residencials i de caire rústic, les necessitats defensives imposaren l'obertura a la façana exterior de diferents conjunts d'espitlleres de ballesta alineades per pisos que li donen un aspecte de fortificació.


 

Torre Mirona


 

Situada al costat occidental del municipi, tocant el Barri Vell i l'antic camí ral d'Amer, situació privilegiada que permetia el control d'aquest pas.


 

Aquesta torre fou construïda a mitjans del segle XV en el lloc on existia un antic edifici conegut amb el nom de Mas Nou. El seu nom no respon a la idea de talaia, sinó que és una derivació toponímica del cognom Miró, la família que la va edificar.


 

És de planta quadrangular amb parament d'opus incertum i carreus rectangular als angles. No presenta grans obertures en cap de les seves façanes, tanmateix algunes foren utilitzades com espitlleres. El teulat original de quatre vents fou substituït per l'actual a dos vessants.


 

Avui dia dóna nom a tota una zona industrial.


 

Mas Ribot


 

Al bell mig de les hortes de les Deveses, s'enlaire el mas Ribot, la casa pairal dels Marquesos de Camps. Aquest encara serva tot el seu caràcter senyorial i desprès una forta personalitat hereva de la puixança que tingueren en altres èpoques els Marquesos de Camps.


 

A partir de la segona meitat del segle XIX, l'arquitecte Francesc d'A. Corrons hi porta a terme una restauració de to neorenaixentista, en la qual la silueta de la torre s'integra en aquest nou estil, la qual cosa implica la pèrdua del seu caràcter defensiu.


 

Mas Mota


 

Típica casa de pagès urbana, també anomenades "masies basilicals", de planta quadrangular i pis i golfes o pallissa al cos central. Si bé el seu interior ha estat molt reformat, manté l'estructura original. Les façanes estan arrebossades i hem de creure que els murs són d'opus incertum amb còdols rierencs i pedra ben tallada als angles. També trobem un contrafort a cada punt cardinal menys a sud que és la façana principal.


 

Masia de la Rectoria


 

Al carrer Llarg número 58 trobem aquesta típica masia d'estructura basilical de planta i pis i segon pis per la pallissa o golfes al cos central. D'aparença simètrica, la façana presenta tres obertures a l'alçada de la planta noble amb llinda plana i muntants de pedra ben tallada. Murs de rierencs, tot i que arrebossats, i carreus ben escairats a les cantonades.


 

La façana sud encara conserva el rellotge de sol amb la inscripció de 1728, 28 d'abril i la numeració.


 

Es tracta d'un dels pocs exemples de masia d'època posterior a les construccions dels masos fortificats i que anaven configurant la trama urbanística de la vila de Salt.


 

Les Bernardes (Can Tarrés)


 

Antiga casa pairal de la família Vilaseca Tarrés, administradors del Marquès de Camps. Va ser construïda el 1868 a l'estil neoclàssic. Consta de planta baixa i dos pisos, flanquejada per dues galeries laterals porxades. El primer pis era la planta noble amb una gran sala des d'on es distribuïen les estances i a l'exterior una gran balconada. La planta baixa es reservava per les dependències vinculades a les feines del camp i la cuina, mentre que el segon pis era el graner.


 

A la façana principal, destaquen les mènsules motllurades, les obertures de llinda decorades amb antefixes de motius ornamentals vegetals a la manera de frontó de caire neoclàssic i tres frisos esculpits també amb motius vegetals i mènsules. La porta principal amb pilastres acanalades rematades per capitells de volutes i llinda amb motius florals i inscripció amb alineació d'antefixes a la part superior. Inicialment mantenia una simetria amb les obertures a cada planta i la gran balconada al pis noble.


 

Degut al seu emplaçament a mig camí entre el Barri Vell i el barri del Veïnat (actualment en el centre de la vila), la casa ha passat per diferents mans i serveis: va ser confiscada pel Comitè Local l'any 1936 i durant els anys de la Guerra Civil va ser la seu del Consell Municipal; l'any 1939 la van ocupar les tropes franquistes; el 1941 va ser el consultori del doctor Fontanet, metge titular de Salt; el 1944 s'instal·laren les monges Bernardes procedents del convent del Mercadal de Girona i es construí el campanar característic de la seva façana actual.


 

El 1979 la Diputació de Girona va adquirir l'edifici per promoure una nova Casa de Cultura que es va inaugurar l'any 1983, funció que continua exercint en l'actualitat. Les reformes posteriors han mantingut la voluntat de recuperar la simetria tot i el manteniment del campanar i de la capella annexa.


 

Can Panxut


 

Can Panxut era un dels comerços més populars del carrer Llarg regentat per la família Gironès. Per aquest motiu la família va decidir obrir un nou establiment a la plaça de Sant Jaume, molt a prop de l'anterior, i es van traspassar el vell. La nova botiga era molt ostentosa i decorada amb gust però els veïns estaven més acostumats al comerç antic i no anaren al nou. El 1953 la família va tancar el negoci i va llogar els baixos a la parròquia quedant-se la part del darrera com a habitatge familiar.


 

Al principi s'hi feia catecisme i activitats per a la mainada. Més tard es va veure la possibilitat d'aprofitar el local per altres usos i els diumenges a la tarda es va començar a fer cinema. Dos anys més tard, el 1955, van començar les representacions teatrals i, d'aquesta manera, a la dècada dels seixanta del segle XX, ja s'hi havia convertit en la seu del teatre del Patronat Parroquial.


 

L'edifici, d'estil neoclàssic de planta baixa té cinc grans obertures, dos de llinda plana als extrems i tres portes d'arc de mig punt amb motllures amb clau separades per pilastres adossades amb capitells. Per la segona porta s'accedia a la taquilla i just al darrera hi havia la platea.


 

Can Panxut, després d'una reforma integral que va respectar la façana original i els elements característics de l'edifici, és, des de l'any 1997, la seu del Teatre de Salt amb una programació estable de primer ordre.


 

Can Pou


 

Can Pou és el mas edificat per la família Puig l'any 1913 i que actualment es troba al mig de la plaça de Catalunya.


 

La casa, de planta rectangular, té baixos i dos pisos amb balcons a la façana davantera. En un principi a la planta baixa s'instal·là el celler, el graner, el menjador, la cuina amb una carbonera i rebost i un despatx. Al primer pis hi havia les habitacions i els lavabos i a la segona planta hi havia la pallissa on es guardava el blat de moro, les patates i el menjar de més conservació. Al mig de la taulada hi ha una glorieta des d'on es poden gaudir d'unes magnífiques vistes a tot el pla de Salt.


 

Can Berga


 

Can Berga està situat al carrer Major número 39 i es tracta d'un edifici de planta rectangular i tres pisos. Les obertures i els balcons de la façana presenten llindes amb un lleuger arc escarser. Els quatre balcons del primer pis estan rematats amb un senzill frontó sobre mènsules i decorat amb antefixes apetxinades. Les obertures superiors estan decorades amb un guardapols d'angles rectes i remat de petxina. A l'imposta del pis superior hi trobem una cornisa sostinguda per mènsules que dóna la impressió que fos l'alçada original de l'edifici.


 

Antigament era habitat pels concessionaris dels cotxes de línia que anaven a Girona i va ser un dels primers edificis de pisos que es va construir al barri del Veïnat que es caracteritzava per construccions baixes.


 

Antic escorxador


 

Construït el 1929 és de planta rectangular i teulat a dues vessants. A la façana principal, hi trobem un porxo sostingut per dos grans pilars i quatre finestres dobles que dibuixen ondulacions en els angles superiors al igual que la gran obertura del portal d'entrada, confegint una uniformitat i harmonia de línies dins l'austeritat i senzillesa de l'edifici.


 

El porxo i la façana es completen amb un frontó enlairat al bell mig de l'edifici, mantenint la simetria, i en el qual podem llegir l'any de construcció i l'ús inicial de l'edifici en lletres fetes amb ceràmica groga. La façana és rematada per un ràfec de rajol que dibuixa un fris cec.


 

Central del Molí


 

L'edifici més característic és de planta quadrangular de dos pisos i amb teulat a quatre vents. A la planta baixa hi ha les turbines i a la planta de dalt els alternadors i els quadres de comandaments. El salt d'aigua és de 2'3 metres d'alçada.


 

Fins al tombant del segle XIX la central del Molí va complir les funcions de molí fariner però amb l'aparició de l'electricitat es va reconvertir i aprofitar el salt d'aigua per produir energia elèctrica. El 1924 l'empresa Coma i Cros, propietària del molí edificà la central per subministrar electricitat a la fàbrica tèxtil.


 

La central està ubicada en el carrer Sant Dionís número 51, es pot observar des del pont que porta el mateix nom de l'edifici i pel qual passa el camí que porta fins el Pla dels Socs.


 

Fàbrica Gassol


 

Ubicada al cor del Barri Vell, fou la primera fàbrica tèxtil que s'hi instal·là, concretament l'any 1845 quan l'Ajuntament li atorgà un salt d'aigua de la sèquia Monar. Era el molí fariner d'en Martorell, situat prop de l'església de Sant Cugat. Pere Ramió, industrial banyolí, compra el salt d'aigua i aprofita per fundar l'empresa tèxtil Ramió i Cia que després serà Oliveras i Cia. Coma, Ciuró i Clavell. S'instal·len a Salt dues plantes tèxtil: al barri de Sant Cugat i al Veïnat. L'any 1852 la indústria tèxtil té 300 treballadors entre homes, dones i mainada. L'any 1910 la companyia Coma, Clivelles i Clavell adquireix la fàbrica del Barri Vell i pocs anys més tard, l'any 1923, es venen la fàbrica a Manufacturas Gassol, SA, que es va mantenir activa fins el 2004.


 

Fàbrica Coma Cros


 

Juntament amb la Gassol, és el conjunt industrial tèxtil més important de l'àrea metropolitana gironina i un dels més importants relacionats amb la indústria tèxtil de les comarques gironines. La societat formada per Llach, Portabella i Cia, inicià l'any 1850 l'edificació de la fàbrica.


 

Els treballadors de la fàbrica Coma Cros ben aviat se significaren pel seu caràcter combatiu i durant diverses èpoques es produïren vagues que es repetiren any rera any. Aquesta tradició combativa de la fàbrica tingué el seu moment àlgid durant la Guerra Civil espanyola, ja que, sota el nom de Kropotkin, esdevingué una fàbrica d'armes i de bombes al servei de la República.


 

Un cop acabada la guerra, continuà desplegant la seva activitat tèxtil fins l'any 1998, data que marca el final de la seva producció com a indústria dedicada al tèxtil. Des del 1999 la fàbrica Coma Cros és propietat de l'Ajuntament que està restaurant i rehabilitant per fases l'edifici per convertir-lo en un referent cultural.


 

Actualment és la seu de la Biblioteca Pública, de l'Ateneu d'Entitats, del Museu de l'Aigua i del Centre de Suport del Gironès de la Universitat Oberta de Catalunya.


 

Les Vetes


 

L'any 1950, coincidint amb el centenari de l'empresa Coma Cros, es va posar la primera pedra del complex d'equipaments de la fàbrica: un camp d'esports, una pista esportiva i una escola bressol.


 

La guarderia, inaugurada l'any 1954, va ser construïda per reduir les baixes de les treballadores de la fàbrica i la seva gestió va ser encarregada a les monges de la congregació de les Filles del Cor de Maria.


 

L'edifici situat a la cantonada entre els carrers Sant Antoni i Enric Granados, va ser projectat seguint els criteris racionalistes de l'època, tant des del punt de vista funcional com estètic, utilitzant formes corbes, repetició i agrupament de

finestres. És de tres cossos allargats units a les cantonades del carrer per dos volums cilíndrics que serveixen d'accessos a l'edifici. A l'exterior de cada cos cilíndric trobem una mena de marquesina que serveix de sopluig a la porta d'entrada i obertures de mig punt. Inicialment, l'edifici constava de planta baixa i pis, però s'amplià un pis més per sobre de la cornisa que rematava l'obra original. El cossos cilíndrics també s'enlairaren un pis mantenint així l'harmonia de tot l'edifici.


 

Just a sobre de l'entrada hi havia la sagristia i la capella. L'edifici es tancava amb una terrassa i un jardí.


 

En l'actualitat Les Vetes és una residència geriàtrica.


 

Estació del Carrilet


 

El tren d'Olot, més conegut com a Carrilet, unia Girona amb Olot i va ser inaugurat el 1911, tot i que el primer tram construït va ser el de Salt a Amer i es va posar en funcionament el 1895 i el 1898 s'obria el tram entre Salt i Girona.


 

A Salt hi havia una estació i un baixador. El baixador conegut com el “apeadero”, estava compost per una andana i una caseta de vuit metres quadrats i estava situat al Barri Vell. L'estació es va situar al barri del Veïnat i és un edifici d'una sola planta, originàriament tenia una cotxera de 140 m2.

L'estació va ser totalment restaurada i en l'actualitat és un equipament municipals dedicat als joves saltencs de 12 a 30 anys.


 

Parc Hospitalari Martí i Julià


 

Rep el seu nom en honor a Domènec Martí i Julià (1861-1917), psiquiatre i assessor de la Mancomunitat. Digne de visitar perquè conjuga les diverses edificacions del Psiquiàtric de Salt, iniciades l'any 1902 i continuades durant la Mancomunitat i la República, amb la funcionalitat dels nous pavellons de l'hospital de Santa Caterina de l'any 2004.


 

En els jardins que separen ambdues edificacions s'hi troba una bella escultura de l'olotina Rosa Serra.


 

Escola de Fisioteràpia Garbí


 

És un edifici aïllat de formigó vist de línies horitzontals de dues plantes adaptat a les exigències d'una escola universitària i integrat en l'entorn del Parc Hospitalari Martí i Julià. A l'interior hi ha un pati descobert enjardinat per donar joc a diferents actes socials.


 

L'exterior de l'edifici s'integra amb l'interior al estar en el mateix pla horitzontal. Al costat de la porta principal i prop de la cafeteria, hi ha una escultura de ferro de grans dimensions de l'artista Lluís Gálvez.


 

Barri Vell


 

El Barri Vell és la referència de qualitat urbanística més remarcable i el referent històric del municipi. Es caracteritza per un seguit de carrers estrets, curts i tortuosos, laberíntics del que destaca el carrer Llarg, artèria comercial durant el segle XIX i part del XX, era l'antic camí Ral que anava de Girona a Amer.


 

La plaça de la Vila, coneguda popularment com la plaça de les Llúdrigues, la plaça Verdaguer, la plaça Sant Jaume amb el teatre a can Panxut i una esplèndida escultura semiesfèrica de J. Admetlla són indrets per passejar-hi sense presses, descobrir racons amagats i cases senyorials i finalment anar a reposar una estona en el Parc del Rec Monar.


 

El Veïnat


 

Aquest barri va néixer espontàniament a finals del segle XIX a redós de la important indústria tèxtil.


 

El barri del Veïnat o de Sant Antoni encara conserva una certa atmosfera de la seva estructura de carrers estrets perpendiculars i cases de dues plantes a prop de la indústria per excel·lència del Veïnat, la Coma Cros.


 

Les cases del barri segueixen el model tradicional agrícola però adaptat als nous usos de les famílies obreres, és a dir, una planta baixa amb una entrada per a posar-hi un comerç o un taller artesanal, la cuina i un pati situat a la part posterior on poder tenir una mica d'hort. En el pis superior hi havia les habitacions.


 

De sempre hi va existir una rivalitat entre el Barri Vell (el Salt de tota la vida) i el Veïnat, on s'instal·laren gent procedent d'altres pobles que anaven a treballar a les fàbriques. Aquesta rivalitat va arribar al seu punt àlgid amb la construcció de l'estació del Tren d'Olot al barri mentre que a Salt li va tocar només un baixador.


 

Barri de les cases barates


 

Després de la Guerra Civil es va fer evident la necessitat de proveir a la població d'uns habitatges dignes, per això, l'Obra Sindical del Hogar va iniciar el 1954 la construcció de les Cases Barates al Pla de Salt.


 

Eren noranta-un habitatges que constituïen un trencament amb l'estructura urbana de Salt al situar-se just a l'altre costat de la via del Tren d'Olot, en una zona de conreu de secà verge entre el cementiri i l'Hospital Psiquiàtric, a certa distància del centre de la vila.


 

Les cases dissenyades per l'arquitecte Ignasi Bosch i Reitg, són de planta baixa amb pati i un pis i es diferencien unes de les altres segons el nombre d'habitacions que tenen a la planta superior. Estan organitzades entorn a un element central, la plaça de Sant Cugat que ha donat nom al barri.


 

L'any 2006 es va celebrar els cinquanta anys de la inauguració del barri amb una gran festa i la publicació d'un llibre.


 

Plaça de la Vila


 

Coneguda també com la plaça de les Llúdrigues per les escultures de les llúdrigues de l'artista Lluís Mateu instal·lades en aquest indret.


 

La seva planta és una mostra de la irregularitat en el creixement del Barri Vell i de la manca d'estructuració urbanística i més fruit de la casualitat. Davant de l'església de Sant Cugat es trobava el cementiri parroquial, la qual cosa va permetre la consolidació d'un gran espai públic que es va respectar i ampliar quan va ser traslladat el cementiri. Això ha fet que la plaça tingui en l'actualitat dos espais de formes diferenciades: la confluència entre els carrers Dr. Fleming i Lluís Moreno, davant de l'església i la confluència entre els carrers Llarg i Processó, on hi ha les llúdrigues i s'ha convertit en un espai de tranquil·litat i reunió dels veïns.


 

Plaça de Mn. Cinto Verdaguer


 

Popularment es coneix com la plaça dels Peixos degut a la font amb un petit estany on durant un temps hi va tenir peixos de colors. Aquesta font té un monòlit de pedra amb un bust del prestigiós científic saltenc Joaquim Ravetllat, descobridor de la vacuna contra la tuberculosi del bestiar i precursor de la penicilina.


 

És una plaça tranquil·la situada entre el carrer Major, el carrer de la Processó i el passeig de Verdaguer, i un lloc on poder descansar a redós dels arbres.


 

Plaça del Veïnat


 

La plaça del Veïnat sempre ha estat una plaça plena de vida i d'activitats des que el 1887 es va col·locar una placa amb el nom de plaça de Sant Pere.


 

Les primeres cases daten de finals del segle XIX amb la tipologia característica de les cases del barri, de planta baixa i pis amb distribució i façana simètriques que tenien les habitacions a la part davantera i un pati posterior.


 

L'any 1931 es canvià el nom a la plaça i passà a dir-se plaça de la República i albergà el Centre Republicà, on hi havia un cafè, un teatre i una petita escola. Amb l'entrada dels falangistes, la plaça tornà a recuperar el nom de antic i el Centre Republicà es convertí en la seu local de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.


 

El 1975 adoptà el nom actual de plaça del Veïnat i el 1997 s'instal·là l'escultura de l'artista olotina Anna Manel·la, Adéu, una obra feta en bronze de 110 cm d'alçada i que representa una nena dreta.

 

Per saber-ne més